Página:Dos gotes d'aigua (1871).djvu/11

Esta página ha sido corregida

tres plals de fesóls bullils.
¿Y ton pare?
Car. Está cbitat.
Ton. ¡Milacre! ¡Ma qu' es asunt!
Eixe hóme sempre cslá apunl
de lindre el baleó lancat. (Por ios ojos.)
CAR. |Huy! (Impacientándose.)
Ton. ¿Cóm se hu apañaría
en un dormir tan seguit,
els déu añs qu' allá en Madrit
va tindre la horchatería?
Car. Es qu' eixe mal ú aesident,
ú com li vullguen posar,
se li ha vengut á notar
desde que viu en Torrent.
Ton. Conque es dir...
Car. Díu ma cherroana
qu' en Madrid, si s' oferia
y era presís, no dormía
setse ñores á la semana.
Ton. També fon próu que ton pare
al seu costat no 't portara!
Car. Yo fon presis qu' cm quedara
cuidant asi de ma mare.
Sempre enfermisa la póbra,
Madrit li era un perchuí;
y uns allá y atres así,
com se guanaba de sobra,
adoptaren el parlil
de separasió tan dura,
pues si no, la sepultura
troba ma mare en Madrit.
Fá mig añ, cuant li escrigueren
que ma mare se moría,
traspasá li' horchatería
y á viure asi s' en vingueren.
La mare, dins baldada
s' aguanta, grasies á Deu;
ya som richs, chunlets nos vcu
y en tots yá dicha completa.
Ton. Lo que casi no 's vé á creurc
y al contaro pareix chansa,
Carmen, es la semechansa