Diferencia entre revisiones de «Categoría:El spleen de París»
Contenido eliminado Contenido añadido
'''Página nueva''': {{AP}} Categoría:Obras por capítulos |
Sin resumen de edición |
||
Línea 1:
XXVII
Una Mort Heroica
Fancioulle era un admirable bufó, i quasi un dels amics del Príncep. Però per les persones consagrades al món còmic, les coses serioses tenen fatals atraccions, i, per bé que pugui semblar estrany que les idees de pàtria i llibertat s’apoderin despòticament del cervell d’un histrió, un dia Fancioulle entrà en una conspiració formada per alguns gentilhomes descontents.
Arreu existeixen homes de bé per denunciar al poder aquest individus d’humor atrabiliari que volen deposar els prínceps i operar, sense consultar-la, el canvi d’una societat. Els senyors en qüestió foren arrestats, així com Fancioulle, i destinats a una mort certa.
Jo creuria de bon grat que el Príncep estigué quasi enfadat de trobar el seu comediant favorit entre els rebels. El Príncep no era ni millor ni pitjor que un altre, però una excessiva sensibilitat el tornava, en molts casos, més cruel i més dèspota que els seus semblants. Amorós apassionat de les belles arts, excel•lent coneixedor d’elles d’altra banda, era verdaderament insaciable de voluptuositats. Força indiferent respecte als homes i a la moral, veritable artista fins i tot, no coneixia enemic més perillós que el Tedi, i els estranys esforços que feia per foragitar o per vèncer aquest tirà del món, li haurien certament atret, per part d’un historiador sever, l’epítet de “monstre”, si havia estat permès, dins els seus dominis, escriure el que fos que no tendís únicament al plaer o la sorpresa, que és una de les formes més delicades del plaer. La gran dissort d’aquest Príncep fou que no tingué mai un teatre prou vast pel seu geni. Hi ha joves Nerons que s’ofeguen en límits massa estrets, i dels quals els segles per venir ignoren sempre el nom i la bona voluntat. La imprevisora Providència havia donat a aquests facultats més grans que els seus Estats.
De cop corregué la brama que el sobirà volia concedir la gràcia a tots els conjurats; i l’origen d’aquest rumor fou l’anunci d’un gran espectacle on Fancioulle hauria de jugar un dels seus i principals rols, i al que assistirien fins i tot, es deia, els gentilhomes condemnats; signe evident, afegien els esperits superficials, de les tendències generoses del Príncep ofès.
De part d’un home tant naturalment i voluntàriament excèntric, tot era possible, fins i to la virtut, fins i tot la clemència, sobretot si podia esperar trobar-hi plaers inesperats. Però, per aquells que, com jo, havien pogut penetrar més abans en les profunditats d’aquesta ànima curiosa i malalta, era infinitament més probable que el Príncep volia jutjar els valors dels talents escènics d’un home condemnat a mort. Volia aprofitar l’ocasió per fer una experiència psicològica d’un interès capital. i verificar fins a quin punt les facultats habituals d’un artista podien ser alterades o modificades per la situació extraordinària en que es trobava; més enllà, existia en la seva ànima una intenció mes o menys definitiva de clemència? Aquest és un punt que no ha estat mai esclarit.
Pe fi, el gran dia arribà, aquesta petita cort desplegà totes les seves pompes, i seria difícil de concebre, a menys d’haver-ho vist, tot el que la classe privilegiada d’un petit Estat, amb recursos limitats, pot mostrar d’esplendorós per una verdadera solemnitat. Aquella era doblement verdadera, en principi per la màgia del luxe desplegat, tot seguit per l’interès moral i misteriós que hi havia agregat.
El senyor Fancioulle excel•lia sobre tot en els rols muts o poc carregats de paraules, que són sovint els principals en aquests drames encisadors dels quals l’objectiu és representar simbòlicament el misteri de la vida. Entrà en escena lleugerament i amb una soltesa perfecta, el que contribuí a fortificar, en el noble públic, la idea de dolçor i de perdó.
Quan es diu d’un comediant: “Vet aquí un bon comediant” es fa servir una fórmula que implica que sota el personatge es deixa encara endevinar el comediant, és a dir l’art, l’esforç, la voluntat. Ara bé, si un comediant arribava a ser, amb relació al personatge encarregat d’expressar, el que les millors estàtues de l’antiguitat, miraculosament animades, vives, mòbils, vidents, serien amb relació a la idea general i confusa de bellesa, aquest seria, sens dubte, uns cas singular i del tot imprevist. Fancioulle fou, aquella nit, una perfecta idealització, que era impossible de no suposar viva, possible, real. Aquest bufó anava, venia, reia, plorava, es convulsava, amb una indestructible aureola al voltant del cap, aureola invisible per a tothom, però visible per a mi, i on es mesclaven, en una estranya amalgama, els raigs de l’Art i la gloria del Martiri. Fancioulle introduïa, amb no sé quina gràcia especial, el diví i el sobrenatural, fins a les més extravagants bufonades. La meva ploma tremola, i llàgrimes, d’una emoció sempre present, em pugen als ulls mentre intento descriure-us aquesta inoblidable vetllada. Fancioulle em provava , d’una manera peremptòria, irrefutable, que la embriaguesa de l’Art és més apta que cap altra per velar els terrors de l’abisme; que el geni pot interpretar la comèdia a la vora de la tomba amb una alegria que l’impedeix veure la tomba, perdut, com està, en un paradís excloent tota idea de tomba i de destrucció.
Tot aquest públic, tant ferit i frívol com es pugui ser, sofrí aviat la tota poderosa dominació de l’artista. Ningú no somià més mort, dol, ni suplicis. Cadascú s’abandonà, sense inquietud, a les voluptuositats múltiples que dóna la vista d’una obra mestra vivent d’art. Les explosions de joia i d’admiració feren trontollar varies vegades les voltes de l’edifici amb l’energia d’un tro continu. El Príncep mateix, embriagat, barrejà els seus aplaudiments amb els de la seva cort.
Tanmateix, per un ull clarivident, la seva embriaguesa no era absolutament pura. Se sentia vençut en el seu poder dèspota? humiliat en el seu art d’aterrir els cors i d’embalbir els esperits? frustrades les seves esperances i escarnit en les seves previsions? Tals suposicions no absolutament justificades, però, no absolutament injustificables, travessaren el meu esperit mentre contemplava la cara del Príncep, sobre la qual una pal•lidesa nova s’afegia sense parar a la seva pal•lidesa habitual, com la neu s’afegeix a la neu. Els seus llavis es tancaven cada vegada més, i els seus ulls s’il•luminaven d’un foc interior semblant al de la gelosia i de la rancúnia, fins i tot mentre ell aplaudia ostensiblement els talents del seu vell amic, l’estrany bufó, que bufonejava tan bé la mort. En un cert moment, vaig veure la Seva Altesa inclinar-se cap a un petit patge, col•locat darrere d’ell, i parlar-li a l’orella. La fesomia entremaliada del bonic infant s’il•luminà amb un somriure; i després deixà vivament la llotja principesca com per alliberar-se d’un encàrrec urgent.
Alguns minuts més tard un xiulet agut, prolongat, interrompé Fancioulle en un dels seus millors moments, i esquinçà a la vegada les orelles i els cors. I de l’indret de la sala d’on havia sorgit aquesta desaprovació inesperada, un infant es precipitava per un corredor amb riures apagats.
Fancioulle, trastornat, despertat del seu somni, tancà en principi els ulls, després els reobrí quasi de seguida, desmesuradament engrandits, obrir tot seguit la boca com per respirar convulsivament, tentinejà una mica endavant, una mica endarrere, i després caigué rodó mort sobre l’escenari.
El xiulet, ràpid com un glavi, havia realment frustrat el botxí? El mateix Príncep havia endevinat tota l’eficàcia homicida de la seva trampa? És permès de dubtar-ne. Enyorà ell el seu estimat i inimitable Fancioulle? És dolç i legítim de creure-ho.
Els gentilhomes culpables havien gaudit per darrera vegada del espectacle de la comèdia. La mateixa nit foren esborrats de la vida.
D’ençà d’aleshores, diversos mims, justament apreciats en diferents països, han vingut a actuar davant la cort de***; però cap d’ells no ha pogut retornar els meravellosos talents de Fancioulle, ni elevar-se fins el mateix favor.
| |||